dimecres, 12 de febrer de 2014

I si redactem la història?



Lamentablement la història descriurà el moment actual com una pàgina negra en els llibres futurs; i dic lamentablement ja que crec que en les nostres mans es troba la clau per poder canviar-ho i que passi a ser d' una pàgina negra, fosca i pessimista a una pàgina en la que es descrigui un canvi en la societat, una lluita per millorar i començar a escriure la història des del punt de vista de la societat promulgant un canvi.

Els de sempre”, així és com qualifica molta gent als centenars, milers i milions de persones que han sortit, surten i sortiran (mentre els sigui possible) al carrer per protestar, proposar i promulgar millores en les idees i que poden suposar, cada una en la seva mesura, un canvi en la mentalitat i en el procediment del dia a dia en la nostra societat.

En les nostres mans es troba una oportunitat única per a canviar la societat, per a passar de ser els secundaris a ser els promulgadors d' un canvi que pugui esdevenir, o no, un referent per a societats futures vers la passivitat dels governants als problemes que són cada dia més quotidians en el nostre dia a dia, tals com veure gent remenant la brossa per a buscar aliment, veure gent dormint al carrer, joves sense oportunitats laborals, treballadors forçats a agafar la jubilació anticipada... Un canvi en el qual s' ha de bolcar tota la societat, des de petits fins a grans, gent de tots els sexes i on cadascú pot aportar el seu granet de sorra, un canvi que no ha d' abanderar ningú, on el concepte independència, el color del partit i de la pell no han d' importar ni ser motiu de disputa entre els integrants de la societat que aposta per un canvi, per escriure la història des de la base, com van fer els nostres avantpassats.

Sembla molt bonic senyors, tant que sembla irreal, un simple somni, un Ítaca... I sí és cert, podem equivocar-nos, pot ser que no funcioni però cal donar el primer pas, en el fons la humanitat, en la seva gran majoria, sempre ha après dels seus errors però el què és cert és que cal donar un primer pas per començar a canviar una societat que ha quedat arcaica (exemples clars són la nova legislació en l' avortament, les polítiques en educació resultants de les retallades i els privilegis cap a la societat benestant vers al poble) i , en molts casos, absenta de lluita per valors.

Dit tot això no em queda més que animar a “Indignar-nos” vers les situacions actuals, animar a mostrar les nostres preocupacions i mostrar les nostres idees aportant un granet al canvi de la societat, cap una societat participativa i cooperant, com molt sàviament es diu: “ Prefereixo arrepentir-me del què he fet que del que no vaig fer”.


Jordi Casajuana

dijous, 30 de gener de 2014

Desallotjament o privatització dels somnis?

Bon dia, sóc Jordi Casajuana, Igualadí de 26 anys, treballador i cursant estudis de nivell superior, de família de classe mitjana (que no pot escatimar diners en cap luxe però alhora no pateix, de moment i per sort, per posar el plat a taula). Dit tot això vull mostrar el meu profund suport a l’ espai pels somnis i a la defensa vers el seu desallotjament dictat pels jutjats.

Mai he estat d’ acord amb l’ ocupació d’ espais sense motiu i pel simple fet de disposar d’ un sostre on viure quan altres s’ han trencat les banyes en aconseguir comprar i mantenir el seu habitatge, ara bé, sí que crec en l’ opció de l'ocupació sempre i que sigui per fomentar la cooperació, voluntariat, generar un espai per a debats i iniciatives i oferir a la ciutadania una alternativa on discutir les realitats actuals que passen en el dia a dia a la ciutat.

Crec fermament que el jovent que ha optat per ocupar les antigues piscines del Casal ho ha fet amb una ferma idea d’ obrir l’ espai a tota la ciutat, un espai que, si bé no és seu, tampoc podríem afirmar al 100% que era del Bisbat de Vic, ja que ha estat molts anys en desús i amb un projecte d’ enderrocament que no s’ ha dut mai a terme. És doncs legítim que un grup de joves ocupi un espai per a fer-hi un centre social? No, ara bé, És legítim doncs que el Bisbat de Vic tingui en propietat un gran espai al centre de la ciutat d’ Igualada i on es podrien allotjar vàries entitats culturals igualadines/activitats i o espais que puguin oferir una alternativa de diàleg? En la meva mentalitat tampoc hi té cabuda.

Amb les preguntes anteriors no intento que la gent es posicioni ni en un bàndol ni en un altre però realment creuen que uns joves que van demanar un espai a l’ Ajuntament per incentivar el diàleg de la realitat on vivim i on obrir un espai per a la participació de tota la ciutadania Igualadina en assemblees, projectes, debats i moltes altres activitats es mereixen un desallotjament? Perdonin però no.

Dit tot això també he de confessar que per horaris, feina i altres coses que no vénen al cas no he pogut assistir a cap acte dels que s’ han dut a terme fins ara a les antigues piscines del Casal, cosa que no m’ ha fet desinteressar-me pel tema en tenir coneguts, veure publicacions del tema i tenir una curiositat profunda en voler saber del tema.

Espero doncs haver esborrat la estranya tendència que té la gent en generalitzar quan parla de l’ espai pels somnis, no sols el recolza qui hi pot anar i participar en el dia a dia de les instal·lacions i, si finalment es porta a terme el desallotjament, espero que els Igualadins siguem conscients de l’ espai que estem perdent i que l’ Ajuntament variï el seu discurs vers a aquests joves oferint-los diàleg, mediació i un espai alternatiu on dur a terme totes les activitats que de ben segur voldran i tindran la intenció de compartir amb tots nosaltres. Qui no prefereix un espai viu on generar alternatives de diàleg i noves idees vers un espai abandonat i oblidat?


Per totes les raons que comento espero que en les manifestacions i actes en contra del desallotjament del Casal i, malgrat que no puc assistir a la majoria d’ aquests actes, ja que actualment visc i treballo fora de la ciutat, hi sumin un participant moral més.

dilluns, 23 de gener de 2012

... Pas a pas , dia a dia, lluita a lluita! ...

     "La vida és el que succeeix mentre fem altres plans" va assenyalar un mite com John Lennon, la vida és imprevisible, la vida és somni, la vida és una presó de la qual no es pot sortir.... Tantes i tant diferenciades afirmacions deriven en variacions desentiments i diferents punts de vista que poden evitar-se éssent conscient de que  l' únic que fa falta per a canviar una tendència o un destí preescrit és la força i la lluita; cada arbre té les seves arrels però no creixerà si no es rega abans les seves llavors; cadascú de nosaltres ha de lluitar pels seus ideals , treballar pels seus somnis i sacrificar per aconseguir les nostres metes; des de fa temps el pas a pas és  una rutina, el dia a dia una costum i la lluita una constant en la meva vida, i mai m' he arrepentit de res, qualsevol lluita perduda, somni enterrat o meta no aconseguida deriva en una lluita particular, una nova decisió per la victòria conscient que més enllà de que el teu nom soni per un lloc privilegiat, com a nominat a un premi a una distinció o , simplement, com a membre d' un gran grup que va a superar-se any rere any l' important és la victòria en aquelles lluites anònimes, de les que ningú sap res, lluites particulars, lluites desconegudes que fan el dia a dia i el pas a pas molt més rellevants.

Així companys i companyes, recordeu; que no us falti la força.

dimecres, 22 de juny de 2011

... Indignat? Implicat? lluitador?...

Bon dia, 
Ahir vaig assistir a un molt interessant debat que va plantejar les bases del moviment dels Indignats (tot i que el nom segons van dir va arribar de més amunt i molts no hi estan d' acord) i altres persones que aposten per la implicació i que es mostres escèptics i desconeixedors d' un moviment sense una finalitat clara, de moment, per part dels organitzadors.

Jo sóc un jove de 23 anys que s' ha trobat en un món on és molt difícil de trobar feina, on la formació que em acabat obtenint després de 4 anys a la universitat és desestimada moltes vegades per les empreses, on les retallades han afectat a molts amics i familiars... sóc ,o com a mínim em considero, indignat des de fa uns 6 anyets quan encara no era ni lo suficient madur com per saber si el que sentia i el que feia era correcte, era immadur com el moviment que s' està portant ara a terme ,i no per això, me n' he arrepentit mai de fer el que vaig fer en el seu moment. Ha estat ,és i serà una lluita que va tenir un inici, que està desenvolupant-se i creixent i que espera que algun dia tingui un final adequat tot i que sóc realista i sé que molt dificilment aquest canvi pugui arribar en breus. 
En aquest context tothom m' inclouria dins el moviment actual de les acampades a Igualada o a Barcelona, i puc garantir que n' estic molt al corrent de tot el que està passant, de com es decideixen les coses i de les accions que estan duent a terme, siguin correctes o incorrectes i les comento segons el meu parer. Ahir vaig descobrir que en gran part tenia unes similituds amb el moviment, jo també veig un món injust, també tinc ganes de canviar-lo, també m' agraden les decisions assamblearies i els referèndums, comparteixo la ideologia pacifista del grup però no sóc un indignat més, perquè? Doncs perquè crec que una part del meu indignat ha decidit implicar-se, com molta de la gent del moviment, però d' una manera diferent, jo participaré en assamblees, lluitaré en entitats, seré membre de la política si em garantitzen lluita, lluitaré per ideals que molts pensaran que és una lluita en va però ... sóc lluitador i prefereixo ser un indignat amb ganes de canviar les coses des de dins, un indignat que en comptes de tallar carreteres, acampar a la plaça o parar el parlament es dediqui a lluitar per un mateix, participar en el canvi d' hàbits en petit comitè i anar-lo extrapolant a masses més grans. Sé que la culpa pot ser dels grans mitjans de comunicació (tot i que no ho comparteixo del tot), és dels bancs i de la política que s' ha portat a terme fins ara en la bonança econòmica però no enderrocarem els bancs mundials i farem pensar els polítics acampant en una plaça pública sinó ideant moviments , recollint idees, transmetent-les a algú que ho pugui portar al parlament (i que consti que no parlo de afegir-se a un partit polític) ; jo sóc qui decideixo el meu camí, ningú més ho ha de fer i potser m' enroco en una lluita personal o en una lluita local però res ni ningú em farà canviar, persona amb inquietuds, lluitadora i a qui li agrada veure que per fi el jovent s' ha rebel·lat un xic, espero que allò de que "això és una moda" siguin paraules que se les endugui el vent.

Puc garantir que m' afegiré a alguna que altra assamblea, que donaré la meva opinió sigui contrària o en la mateixa direcció que la que hagin donat anteriorment, que llegiré el llibre de Hessel, que compartiré moments amb tota la gent que en vulgui comentar, que mai deixaré la lluita; ara bé, s' ha de polir i molt el moviment, s'ha de garantir que el que surti de l' assamblea sigui realment el que es dugui a terme, s' ha d' aprendre com i quan lluitar. 

Així doncs, no sé si sóc un indignat, un implicat o un simple lluitador per unes fites difícils d' aconseguir, el que m' agradaria és que si el llibre de Hessel va portar aquesta indignació, amb el llibre "Indignez-vous" i ara treu el "compromete-vouz", tothom li faci el mateix cas.

... La revolución no se lleva en los labios para vivir de ella, se lleva en el corazón para morir por ella ...

dimecres, 18 de maig de 2011

... O saltem tots o tallem la corda ...

Lluny de ser un espot publicitari polític , als que estem tant acostumats tots aquests dies, es publica un espot on es crida a l' integritat, al respecte mutu, a la convivència i a lluitar  per anar junts , ara i en un futur, contra el feixisme i la xenofòbia que trobem cada vegada més sovint als carrers. 

No puc fer més que felicitar als autors i col·laboradors d' aquest espot , una gran idea es mereix el reconeixement de tota la població igualadina i aqui n' he volgut donar una mostra, gràcies per fer aquest gest i recordeu dos coses:

"Per vèncer cal anar-hi, anem-hi tots junts!" i  la genial frase del video "O saltem tots o tallem la corda".

Ara , i després de parlar-ne, us deixo amb aquesta excel·lent resposta democràtica via youtube:


dilluns, 16 de maig de 2011

... Què tenim a Igualada? Què volem? ...

Avui ,  tothom a despertat en la última setmana abans de les eleccions, que es duen a terme aquest Diumenge dia 22 de Maig. LLuny de voler convèncer a ningú o donar a conèixer el color del meu vot, qui em conegui ja el coneixerà, em limitaré a contemplar fredament la situació de la nostra ciutat, la ciutat d' Igualada, la nostra ciutat!

Què tenim?
La situació de la nostra ciutat és bastant crítica i ens trobem amb un gran índex d' atur a la ciutat; un dels índexs més grans en la comarca i en el territori dels països catalans;una ciutat que s' està convertint en dormitori, on la gent es troba descontenta i que té un dèficit important en transports públics cap a Barcelona i altres indrets; tenim una ciutat que al mateix temps complica la transitació de vehicles privats col·locant zones blaves a tots els indrets on hi ha comerços que es podríen veure beneficiats per la assistència de més gent; tenim propostes, com el POUM de la ciutat, que s' han fet sense la participació ciutadana i amb una gran demostració de tirania per part de l' actual alcalde i el seu grup de regidors per igualada. 

Què ens espera? 
Sigui qui sigui que aconsegueixi pujar a l' alcaldia d' Igualada es trobarà amb un dèficit brutal , de prop d' un milió d' Euros, de l' Ajuntament d' Igualada; milió d' euros , per altra banda, que es podríen haver evitat si no s' hagués fet la obra del pont cap al barri de Fàtima, obra prescindible tenint en compte que ja tenien bones comunicacions amb la ciutat i que el pont actual està a poca distància de l' antic. A part, tenint la ciutat descontenta i la cultura en segon terme durant tota la última candidatura, la població ha buscat en associacions i grups que s' han volgut crear recentment un lloc on participar a la cultura, coneixedors de la poca voluntat que ha tingut l' Ajuntament de la ciutat a contribuïr en les noves idees tot tancant portes abans d' escoltar.

Què volem?
Des del meu punt de vista el que volem està clarissim, sóm els joves els que estem més amb l' aigua fins al coll per culpa de la crisi, per tant necessitem gent jove a l' Ajuntament, regidors amb noves idees i amb empenta; regidors que ens escoltin i incentivin la participació ciutadana; necessitem un Ajuntament que des de l' austeritat dels actuals temps i per l' actual dèficit financer , impulsi idees que en comptes de tancar la porta a la cara puguin generar un si feu... nosaltres farem, es mogui per a portar empreses, sense divisions i amb moltes ganes.

Després de tot aquest escrit, jo simplement us deixo pensar i reflexionar en el vostre vot; segur que entre tots alguna cosa millorarem, junts podem!

dijous, 12 de maig de 2011

... Born again ...

Espès davant l' ordinador i a punt per iniciar el projecte que ha de finalitzar el Màster que estic cursant a l' Universitat Autònoma de Barcelona he decidit escriure unes paraules en aquest espai que, tot i sovintejar, tinc un xic abandonat.

La raó per la quan he escollit un dia com avui  ha estat tant per la casualística com per l' atzar d' un ventall de noves idees que feia temps que no em veníen al cap; possiblement ahir va ser un dia dur i em va fer reflexionar fent-me veure que es pot renéixer com una persona totalment nova sense oblidar els teus orígens que tant m' han aportat; cal doncs que tots i cadascú de nosaltres s' apliqui a la idea de poder renàixer quan no estas a gust amb alguna situació actual; no sóc catòl·lic ni religiós però això no treu que pugui pensar en variar el meu estil de vida i la meva dedicació a segons quins llocs, coses i persones; crec que actualment, i des de ja fa uns anyets, vivia en una vida "rasca i gana" una vida on em dedicava a rascar i rascar i que en molts casos en sortia guanyador fins que , un maleït dia, va sortir el trist tornar-ho a intentar i des de llavors tot ha evolucionat cap al tornar-ho a intentar una i altra vegada. Ahir vaig veure clar que si tot m' empeny cap a aquest tornar-ho a intentar el que he de fer és fer-los cas, tornar a apostar per el que m' agrada, ser jo mateix, deixar els problemes de banda i lluitar pel que un creu just i correcte; aquests són els passos que he seguit sempre, però ara ho veig d' una altra manera, cal viure el moment, Carpe Diem que diuen, cal lluitar per un futur millor partint des d' un present on hi ha bastant a millorar, hi ha gent que ha aparegut a la meva vida de cop i ara és molt important, gent que ha deixat de ser tot el que era i gent que continua aquí pel que calgui i sigui com sigui; a tots ells va dedicat aquest text, aquesta "palla mental" per a alguns ; ara si , surto a guanyar, surto a tornar a néixer!

Perquè com diu un savi proverbi rus; "Enyorar el passat és córrer darrere el vent".