Cinquè dia de confinament : Curiositats

Seguim, seguirem dins de casa fins que les autoritats competents ens indiquin que ja podem sortir. Malgrat que els minuts, les hores i els dies passen molt lentament (Malgrat gaudir de molts més "memes" , whatsapps i interacció telemàtica que en qualsevol altre període de l'any) per tal d'assegurar-nos que tots recuperem la normalitat en el nostre dia a dia i en surten danyats la menor quantitat possible de persones.


En aquests dies de confinament puc observar diverses circumstàncies que em fan ressaltar curiositats tant en l'àmbit personal com en l'àmbit col·lectiu.


Per una banda m'encurioseix molt veure com , com a col·lectiu, tenim un tractament tan diferent d'un mateix afer. Tot neix del moment en què se'ns va informar que el COVID-19 s'instaurava al nostre dia a dia.


En aquest punt vaig poder observar, per una banda, com hi havia persones que directament es tiraven salvatgement a comprar activament per un confinament etern a casa seva, un dels casos més clars és el saqueig dels supermercats els dies previs al confinament , sobretot de paper de WC.


Per altra banda observava altres tipus de persones que en el moment en el qual s'informava del confinament de la Conca d'Òdena estàvem fent cerveses i advocàvem per comprar al petit comerç tot el que fós possible, per assegurar-ne la subsistència i intentar que no notin (és evident que notaran i molt les conseqüències d'aquesta desastrosa gestió del COVID-19 al nostre país) o notin en la menor proporció possible el daltabaix que suposa un tancament periòdic del seu negoci.


No dic que cap sigui millor que l'altra, tot i estar posicionat, com haureu vist amb les terminacions de les conjugacions verbals amb un dels dos tipus de persones però és curiós com tenim visions tan radicalment diferents unes persones i unes altres davant la mateixa informació.


A més també he denotat que l'estat d'ànim de la gent, jo mateix en sóc un exemple, decau paulativament quan ens priven de poder fer, el que vulgarment diríem (perdoneu l'expressió) ens dóna la puta gana.


Segurament en el moment en el qual ens declaraven confinament absolut, i des de les respectives feines (sempre que fos possible) se'ns facilitava poder treballar des de casa, molts de nosaltres vam pensar que era ideal, passar uns dies a casa, estalviant-nos el trajecte fins a la feina, sense haver d'aguantar algun company o companya de feina al qual si pots evitar no dubtes en evitar-lo, podent descansar tant com vulguis una vegada acabada la jornada laboral (total no és culpa nostra tampoc que hagin tancat els gimnasos) , tot pintava bé...


No obstant això ara, cinc dies després no podem sortir de casa sense un motiu, i remarco el podem, el fet de no poder ha fet que molts de nosaltres desitgem anar a la feina i veure els companys, desitgem veure aquella o aquelles persones a les que probablement mai hem fet una abraçada però quan les tornem a veure sabem que li farem, veiem multitud de vídeos penjats a les xarxes socials de gent que probablement si pot anar al gimnàs ni el trepitja però en canvi ara sí que puja i baixa escales com si fós Kilian Jornet... És curiós com una simple privació de la llibertat ens converteix a tots i ens em paranoia fins a no saber què fer a casa i, gairebé, pujar per les parets literalment.


Busquem una rutina, una rutina!, el que sempre he odiat i intentat eliminar de la meva vida! el que quan arriba el

cap de setmana o un dia lliure tinc ganes de trencar i faig tot el possible per aconseguir-ho!


Segur que hi haurà qui està com peix a l'aigua, aquella persona que no necessita socialitzar-se amb la resta de persones per a ser feliç o aquella persona que simplement s'autoclausura en ella mateixa. No sé si m'arrepentiré d'escriure tot això, quan torni a la normalitat segur que voldré uns dies lliures per "desconnectar" de la feina i la rutina però fixeu-vos com la privació de la llibertat de fer el que em roti ha fet que jo mateix desitgi tornar al meu lloc de treball, a veure la mateixa gent a la qual veig setmana si i setmana també, a valorar les abraçades i els petons, coses a les quals segurament si no hi hagués aquest confinament, potser no hauria donat la importància que es mereixen.


León Benavente - Tu vida en directo



Comentaris

  1. Et llegeixo des d’ahir...i no sabia que escrivies! En el meu cas treballo des d’ahir unes tres hores des de casa i les 5 restants a la feina. És dur la veritat. Se’m fa tot molt estrany i és curiós com sempre he “fardat” d’adaptar-me rapid als canvis i a les noves situacions...i resulta que estic dels nervis. No saps les ganes que tinc de passejar, de fer excursions per la muntanya, d’agafar el cotxe i perdre’m... de que em toqui l’aire, què coi!

    ResponSuprimeix
  2. Que gran Flu!!!! No sabia que escrivies! Peró quan estarà disponible la peli? perque quin munt de lletre!!! ��

    ResponSuprimeix

Publica un comentari