Sona el despertador, hora d' aixecar-se - es diu. En poc menys de 10 minuts ja està a la dutxa ,sota l' agua, calenta però sense cremar, com a ella li agrada. Es relaxa (però sense abusar-ne) , l' aigua continua brollant de la dutxa i recorrent el seu cos amb aquella sensació de neteja i descans; es vesteix i comença amb energia el seu dia.
Les 09h, comença la jornada laboral, entre la dutxa i aquesta hora ha hagut de fer l' esmorzar per a tots els de la casa i ha tingut un viatge de 20 minuts entre la seva casa i la empresa en la qual treballa. Vint minuts en els quals ha tingut temps de deixar dues feres als seus col·legis respectius.
A la feina no falta la concentració, tot i l' estress de treballar sota la pressió de caps de departament, alhora pressionats pels alts càrrecs de la empresa, les coses no van bé, es necessita més producció i més vendes per a quadrar números, poder pagar sous i continuar amb la activitat de la empresa, és tot un peix que es mossega la cua.
Al migdia surt de la feina, fa torn partit i s' encarrega de recollir els seus dos fills i de preparar-los el dinar, amb sort la nit anterior havia tingut força i previsió per a preparar part d' aquest dinar; és la última a seure a la taula , menja ràpid per a poder fregar els plats i acompanyar els seus dos fills de nou cap a l' escola i l' institut, respectivament i, posteriorment, tornar a la feina.
A la sortida de la feina, gaudeix d' uns moments per anar a fer la compra a la plaça mentre els fills estan a casa dels avis. L' avi els ha recollit a la sortida i ara els tindrà fent els deures fins que arribi ella per recollir-los i anar cap a casa. La compra consta de verdura, carn i llegums, tot pensat segons el calendari que, com si d' un menú es tractés, té pensat per a fer durant la setmana, per a les quatre boques que demanen menjar a la llar.
Recull els nens a casa els avis arriba a casa i després de canviar-se per a posar-se amb roba més còmode comença a preparar el sopar. Els dies que té sort potser gaudeix de 20-30 minuts per a veure algún programa a la televisió que li interessi, acte seguit prepara la taula, serveix el sopar i crida a tothom per a reunir-se al voltant i sopar amb tranquil·litat.
Sempre és la última a anar a dormir, al final és la estona del dia que pot estar tranquil·la i el seu espai zen ; avança el dinar del dia següent en cas que encara li quedin forces i quan acaba la pel·lícula que estava mirant es dirigeix a descansar i a esperar que un nou dia comenci.
Torna a sonar el despertador, un nou dia ha començat...
Aquesta podria ser la història de qualsevol de les vostres mares i/o iaies que han petit l' estat patriarcal en els quals les dones cuinaven i els homes treballaven, casa meva n' era una d' elles i fins que vaig tenir consciència no me'n vaig adonar, potser (segurament) tard... Elles no van patir un confinament literal però no teníen la llibertat de fer el què volguessin , sinó que es confinaven voluntàriament per a nosaltres.
Amb tot això només vinc a dir que òbviament tenim dret a queixar-nos i a fer una muntanya d' aquests 15, 20, 30, 60, 75 dies que ens toqui estar tancats a casa, sempre podem queixar-nos i crec que és un dret que tenim tots però queixem-nos amb responsabilitat i saben que molta gent pateix en confinaments no regulats legalment, en confinaments que ha aplicat la societat i que en moltes ocasions també són voluntaris.
Per elles, per ells (segur que en menor mesura però també hi ha pares i avis que s' han fet càrrec dels fills i nets) i per tots els que a dia d' avui pateixen per la continuitat del seu negoci i posen en risc la seva vida per salvar-ne d' altres, sigui fent de metge/ssa, infermer/a, personal de neteja i/o seguretat veig clar que ho superarem.
Cada crisi té vàries coses:
1. Una solució
2. Una data de caducitat
3. Una ensenyança per a tota la vida
Aprenem a no infravalorar res del què ens envolta, a valorar els que estimem i ens estimen i a ser forts i col·laborar entre nosaltres i , en res, tornarem a estar al carrer donant guerra.
Itaca Band - Com si no hi hagués demà
Les 09h, comença la jornada laboral, entre la dutxa i aquesta hora ha hagut de fer l' esmorzar per a tots els de la casa i ha tingut un viatge de 20 minuts entre la seva casa i la empresa en la qual treballa. Vint minuts en els quals ha tingut temps de deixar dues feres als seus col·legis respectius.
A la feina no falta la concentració, tot i l' estress de treballar sota la pressió de caps de departament, alhora pressionats pels alts càrrecs de la empresa, les coses no van bé, es necessita més producció i més vendes per a quadrar números, poder pagar sous i continuar amb la activitat de la empresa, és tot un peix que es mossega la cua.
Al migdia surt de la feina, fa torn partit i s' encarrega de recollir els seus dos fills i de preparar-los el dinar, amb sort la nit anterior havia tingut força i previsió per a preparar part d' aquest dinar; és la última a seure a la taula , menja ràpid per a poder fregar els plats i acompanyar els seus dos fills de nou cap a l' escola i l' institut, respectivament i, posteriorment, tornar a la feina.
A la sortida de la feina, gaudeix d' uns moments per anar a fer la compra a la plaça mentre els fills estan a casa dels avis. L' avi els ha recollit a la sortida i ara els tindrà fent els deures fins que arribi ella per recollir-los i anar cap a casa. La compra consta de verdura, carn i llegums, tot pensat segons el calendari que, com si d' un menú es tractés, té pensat per a fer durant la setmana, per a les quatre boques que demanen menjar a la llar.
Recull els nens a casa els avis arriba a casa i després de canviar-se per a posar-se amb roba més còmode comença a preparar el sopar. Els dies que té sort potser gaudeix de 20-30 minuts per a veure algún programa a la televisió que li interessi, acte seguit prepara la taula, serveix el sopar i crida a tothom per a reunir-se al voltant i sopar amb tranquil·litat.
Sempre és la última a anar a dormir, al final és la estona del dia que pot estar tranquil·la i el seu espai zen ; avança el dinar del dia següent en cas que encara li quedin forces i quan acaba la pel·lícula que estava mirant es dirigeix a descansar i a esperar que un nou dia comenci.
Torna a sonar el despertador, un nou dia ha començat...
Aquesta podria ser la història de qualsevol de les vostres mares i/o iaies que han petit l' estat patriarcal en els quals les dones cuinaven i els homes treballaven, casa meva n' era una d' elles i fins que vaig tenir consciència no me'n vaig adonar, potser (segurament) tard... Elles no van patir un confinament literal però no teníen la llibertat de fer el què volguessin , sinó que es confinaven voluntàriament per a nosaltres.
Amb tot això només vinc a dir que òbviament tenim dret a queixar-nos i a fer una muntanya d' aquests 15, 20, 30, 60, 75 dies que ens toqui estar tancats a casa, sempre podem queixar-nos i crec que és un dret que tenim tots però queixem-nos amb responsabilitat i saben que molta gent pateix en confinaments no regulats legalment, en confinaments que ha aplicat la societat i que en moltes ocasions també són voluntaris.
Per elles, per ells (segur que en menor mesura però també hi ha pares i avis que s' han fet càrrec dels fills i nets) i per tots els que a dia d' avui pateixen per la continuitat del seu negoci i posen en risc la seva vida per salvar-ne d' altres, sigui fent de metge/ssa, infermer/a, personal de neteja i/o seguretat veig clar que ho superarem.
Cada crisi té vàries coses:
1. Una solució
2. Una data de caducitat
3. Una ensenyança per a tota la vida
Aprenem a no infravalorar res del què ens envolta, a valorar els que estimem i ens estimen i a ser forts i col·laborar entre nosaltres i , en res, tornarem a estar al carrer donant guerra.
Itaca Band - Com si no hi hagués demà
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada