Diguem-ho clar, un virus ha derrotat tot l'Estat i ,probablement, no serà l'últim estat a qui derrota. Més enllà d'agrair al personal sanitari totes les hores i dies que està posant per tal de minimitzar al màxim les conseqüències d'aquest brot víric, he de confessar que el confinament se m'està fent molt llarg i més quan sé que no puc (ni molts de nosaltres podem) fer res més que esperar a casa noves instruccions d'aquells que no han tingut una previsió de què podia passar.
És per aquest motiu pel qual he decidit tornar a escriure, perquè crec que m'anirà bé reflectir en un escrit com em sento, per si a algú el/la puc ajudar a perdre uns minuts llegint i debatent opinions o, simplement animant-nos mútuament, arriben dies durs i llargs i hem de ser més forts que mai. Intentaré escriure cada dia o cada dos dies i incloure una cançó per dia per acompanyar el text.
Confesso haver estat un dels que des de la distància reia i ironitzava sobre el Coronavirus, "és una simple grip" "no arribarà tan fàcilment des de la Xina" creient-me tot el que ens venien per la televisió, segurament, una vegada més, informació errònia i prepotent pensant que a Espanya no podia ser que arribés aquest virus i que quan arribés tot i no estar preparant res no ens afectaria pels nostres gens. Va ser un error, un error infantil que ara pot costar vides i pel qual crec que Catalunya, una vegada més torna a demostrar que està un pas per davant de tota la península i va confinar-nos tenint menys casos que la capital del país. No és un retret, és una realitat.
En un primer moment, quan vaig trobar-me confinat a la ciutat vaig pensar que no se'm faria gens llarg, que realment ho tinc tot a Igualada i que no havia de ser cap sacrifici quedar-me tancat 2 setmanes a la meva ciutat. Tanmateix, 4 dies després, sense poder establir contacte (que no sigui telemàticament) amb ningú. Trobo a faltar els meus avis (que quan no hi havia aquestes restriccions moltes vegades tan abandonats tenia), les converses iròniques i banals amb companys de feina, les cerveses amb amics i coneguts, els somriures esporàdics que et treu gent del gimnàs amb un simple comentari, aquelles converses de whatsapp amb persones que t'importen, el somriure d'aquell/a persona que et trobes un cop per setmana, les abraçades que tant poc valores fins que et falten, el simple bon dia de la gent que et trobes pel carrer, aquells plans esbojarrats que a vegades ni es duen a terme però que ara ja ni es plantegen, els sopars dels dijous, el fet de xocar la mà en un assaig de Moixiganguers i les mirades de concentració ...
Espero que tot això serveixi per a veure que la individualitat no ha de ser l'element principal per a ningú i sempre hem d'establir que sempre és més fàcil superar un entrebanc conjuntament, no obstant això, tot fa preveure que un cop superada aquesta situació continuarem enfocats i enrocats al nostre benefici personal.
Espero estar equivocat...
És per aquest motiu pel qual he decidit tornar a escriure, perquè crec que m'anirà bé reflectir en un escrit com em sento, per si a algú el/la puc ajudar a perdre uns minuts llegint i debatent opinions o, simplement animant-nos mútuament, arriben dies durs i llargs i hem de ser més forts que mai. Intentaré escriure cada dia o cada dos dies i incloure una cançó per dia per acompanyar el text.
Confesso haver estat un dels que des de la distància reia i ironitzava sobre el Coronavirus, "és una simple grip" "no arribarà tan fàcilment des de la Xina" creient-me tot el que ens venien per la televisió, segurament, una vegada més, informació errònia i prepotent pensant que a Espanya no podia ser que arribés aquest virus i que quan arribés tot i no estar preparant res no ens afectaria pels nostres gens. Va ser un error, un error infantil que ara pot costar vides i pel qual crec que Catalunya, una vegada més torna a demostrar que està un pas per davant de tota la península i va confinar-nos tenint menys casos que la capital del país. No és un retret, és una realitat.
En un primer moment, quan vaig trobar-me confinat a la ciutat vaig pensar que no se'm faria gens llarg, que realment ho tinc tot a Igualada i que no havia de ser cap sacrifici quedar-me tancat 2 setmanes a la meva ciutat. Tanmateix, 4 dies després, sense poder establir contacte (que no sigui telemàticament) amb ningú. Trobo a faltar els meus avis (que quan no hi havia aquestes restriccions moltes vegades tan abandonats tenia), les converses iròniques i banals amb companys de feina, les cerveses amb amics i coneguts, els somriures esporàdics que et treu gent del gimnàs amb un simple comentari, aquelles converses de whatsapp amb persones que t'importen, el somriure d'aquell/a persona que et trobes un cop per setmana, les abraçades que tant poc valores fins que et falten, el simple bon dia de la gent que et trobes pel carrer, aquells plans esbojarrats que a vegades ni es duen a terme però que ara ja ni es plantegen, els sopars dels dijous, el fet de xocar la mà en un assaig de Moixiganguers i les mirades de concentració ...
Espero que tot això serveixi per a veure que la individualitat no ha de ser l'element principal per a ningú i sempre hem d'establir que sempre és més fàcil superar un entrebanc conjuntament, no obstant això, tot fa preveure que un cop superada aquesta situació continuarem enfocats i enrocats al nostre benefici personal.
Espero estar equivocat...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada