Quan ens rodegem de gegants, per instint i autodefensa acabem creixent, quan creiem fermament en alguna cosa i apostem per a aconseguir-ho inevitablement ho provarem i tenim un gran percentatge de possibilitats d'aconseguir-ho, pel fet simplement de fer-ho nostre, pel fet de creure'ns-ho.
Creure-hi, tan fàcil de dir i d'entendre i tan difícil de fer-ho.
Per més que sentim que la vida és per als valents, que tots i cadascú de nosaltres ens alienem de les nostres pròpies vides per a compartir gestes d'algú que ni coneixem en les nostres xarxes socials, costa creure en nosaltres mateixos perquè vivim en una societat conformista i poc ambiciosa.
Cal tenir clar que cap camí és planer, que en tot projecte, laboral o vital, hi ha alts i baixos, que si em permeteu també és la salsa que té, si tot fos planer i fàcil no tindria cap mèrit apostar per una decisió. Hem de saber que, de tant en tant, cal desconnectar i reconnectar amb i saber que el més important és estar bé amb un mateix.
Cal, també, projectar allò que volem en les nostres vides, anar amb el cap ben alt i pensant en què hem de millorar, si s'escau, per a nosaltres mateixos, però sobretot ser conscients d'en què som bons i potenciar-ho. Mai descuidar-ho, mai descuidar-nos.
La sort és obvi que existeix, però poques vegades se'ns presentarà si no la busquem, és per això que cal no perdre mai les nostres arrels, però enfortir-les per a fer que arribin arreu on nosaltres volem anar.
Ser-nos, fer-nos, creure'ns, confiar-nos i desitjar-nos el millor.
És important permetre'ns fallar, caure, que ens ajudin a aixecar-nos, tornar a creure i desitjar, permetre'ns-ho una vegada i una altra.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada